El David

Al bloc de marbre de Carrara que acabaria sent el David, els picapedrers l’anomenaben «El gegant». Mesurava més de 5 metres d’alt i diversos escultors havien intentat treuren una peça d’ell sense èxit. Agostino di Duccio fins i tot va deixar en el bloc un terrible forat, i la peça pràcticament inutilitzada.

Però al 1501, Miquel Ángel decideix posar-s’hi (recordem que tenia 26 anyets). Es va passar molt temps mirant el bloc, que estava al pati del Departament d’Obres de la catedral, menjat per la mala herba. Va donar voltes al seu voltant durant mesos. L’artista ja estava esculpint.

Ho vist un angelo nel Marmo i ho scolpito fi a alliberar-lo.

(Vaig veure l’Àngel en el marbre i l’he esculpit fins alliberar-lo.)

Quatre anys es va passar Miquel Ángel esculpint l’obra. Al cap de poques setmanes de començar, l’escultor va demanar que aixequessin quatre murs al voltant del bloc, per poder protegir-lo dels curiosos. I és clar, l’expectació era màxima.

Poc se sap de com va ser el naixement de l’escultura. Miquel Àngel era un tipus que apreciava el secretisme en el treball. No li agradava gens que l’observessin mentre treballava, potser perquè els curiosos i els crítics el posaven nerviós, o potser perquè volia mantenir en secret el seu mètode de tallar.
És increïble que amb un cisell, Miquel Ángel aconseguís tanta delicadesa. Ni tan sols va fer models de guix previs a escala real, com feien altres artistes de l’època. Escultòricament, El David va ser una obra creada per a ser contemplada des de diferents punts de vista, al contrari que la manera medieval, que dissenyava les escultures per a ser vistes exclusivament des del front.
Destaca el detallisme en els músculs, les venes, les ungles … Només li falta parlar.
És un pas endavant de la seva anterior obra, el Moisès, de tal realisme que explica la llegenda que, en acabar-ho, l’artista va colpejar el genoll dret de l’estàtua i li va dir «per què no em parles?», Sentint que l’única cosa que faltava per extreure del marbre era la mateixa vida.